La mort dels pares

El tema que abordarà avui la nostra col·laboradora habitual Marga Pérez Herms, és la perduda dels pares.

Gràcies Marga per acercarnos a aquest tema tan complicat.

Els pares són els nostres principals referents a la vida. La relació amb ells determina en gran part la nostra relació amb el món i amb nosaltres mateixos. Malgrat que no en tinguem plena consciència.

De petits necessitem l’aprovació dels pares en la majoria dels nostres actes per sentir-nos tranquils, ells són el barem.

Anem creixent i desenvolupant els nostres criteris, refem la nostra escala de valors. Podem o no coincidir amb els pares, ells ja no són el barem. Tot i que segueixen sent transcendents.

En l’edat adulta ja no ens mirem als pares només com a pares. Som capaços de veure’ls com persones amb la seva pròpia història, les seves capacitats i les seves limitacions.

Fer front a la mort dels pares

Fer front a la mort dels pares sempre és difícil i complex. Són aquells que, en la mesura del possible, ens han donat amor incondicional. Encara que no estigui lliure de conflictes.

Quan els nostres pares, a causa de les seves limitacions emocionals i/o vitals, no poden mostrar-nos el seu amor. O quan el conflicte o els retrets són l’estil de relació amb ells. Sentim que la vida ens ha negat l’experiència vital d’un amor profund que ens predisposaria a fer extensiu aquest sentiment a la resta de persones.

Això ens fa la vida difícil, ens dificulta sentir la pau interior que conforta. I no facilita tampoc el dol en el moment de la seva mort. Conviure amb els sentiments hostils de manera permanent genera certa inquietud latent, tristesa i també punts de ràbia.

Acceptar que això és així, que no depèn només de nosaltres i per tant per molt que hi posem mesures, aquestes topen amb les possibilitats de l’altre. Ens col·loca en la realitat que no tot és possible malgrat les nostres necessitats.

Quan un dels dos pares es queda sol

Afrontar la mort del pare o de la mare, quan l’altre segueix en vida, sovint ens fa percebre amb més claredat quina era la relació entre ells. Aquells aspectes que formen part de la intimitat.

Conviuen dos processos diferents. Pel que queda es tracta de fer front a la pèrdua del company, per nosaltres la pèrdua d’un referent. Cal un gran esforç d’empatia per ser bons companys de dol.
Culturalment la mort la tenim present com a fet indissoluble de la vida però sovint ens desperta un cert rebuig, la volem lluny.

Les circumstàncies en les quals es pot donar la seva mort són molt variades: per edat, per malaltia, sobtadament, per accident, i un llarg etc. Cadascuna d’elles ens deixarà en una posició diferent a l’hora d’abordar els sentiments i pensaments que aniran emergint i potser desbordant.

De vegades podem anticipar aquesta mort. Això ens permet preveure una mica com ens sentirem, quines seran les coses que ens ho faran més difícil. Apropar-nos al desenllaç a poc a poc, podem anar imaginant la nostra vida sense ells. Si bé aquest fet ens col·loca en el dolor d’anar vivint la mort lentament, també ens dóna l’oportunitat de resoldre temes pendents per acomiadar-nos en pau.

Segueix llegint després de la imatge

Etapes del dol

Com qualsevol dol, passarem per diferents etapes, està descrit en nombrosos articles. Però el temps que cadascú necessitarà per sentir-se de nou confortat i capaç de recordar-los sense sentir un dolor intens, és incert. Dependrà del nostre moment vital, de com està la nostra relació amb ells i de com acceptem la mort.

Acceptar la mort, sense entrar en creences religioses, representa una postura no bel·ligerant contra aquest fet. Quan ens quedem atrapats en pensar «és injust», «no s’ho mereixia», «s’hagués pogut morir tal o qual persona», entrem en un bucle que no ens ajuda a acompanyar-nos en tot el procés que farem. Sentir-nos enrabiats té sentit, però és rellevant vèncer aquest sentiment.

Al inici costa fer-se a la idea

D’entrada costa fer-se a la idea de «mai més» els tornaré a veure, abraçar, xerrar amb ells…aquest «mai més» fa mal. Sembla que el cos no ens acompanya, que no podem fer res, i són tantes les coses que hem de fer (recollir objectes, endreçar papers, gestionar tràmits …). La buidor, la tristesa, el dolor, són molt presents, de manera gairebé automàtica van venint records del que hem anat vivint amb ells, de les històries que ens ha explicat. I mentre anem posant ordre a les coses també anem posant ordre els nostres sentiments i els nostres records. Tenim ganes de parlar d’ells, de qui eren, de com eren i habitualment el nostre entorn ens acompanya. Podem compartir el nostre amor per ells amb els altres i quan els altres també ens poden reportar bons sentiments cap a ells anem sentint un confort que facilita el dol.

L’enterrament com a punt d’inflexió

L’enterrament és un punt d’inflexió, i comporta un esforç titànic. Decidir com i on es fa, comunicar-ho a totes les persones que se’n volen acomiadar i acompanyar-te en aquest trànsit. Explicar com ha sigut, repetir els moments finals, si ha patit o no, pot tenir la seva part dura, però també té la seva part positiva. Vas fent front al comiat definitiu envoltat de la família, dels amics, de persones que t’acompanyen i et donen força. Quan fem pinya al voltant d’un esdeveniment, es genera una sinergia que empodera.

Però la mort no sempre passa quan la nostra relació amb ells està en un punt dolç i reconciliat. De vegades tenim coses per resoldre, coses que no ens hem dit, coses que no hem fet, aspectes difícils que no facilitaran el dol.

A voltes , la mort representa un descans. Bé sigui per acabar amb el patiment d’ells o per acabar amb el patiment del qual la relació comporta. La culpa i la ira poden aparèixer, aquests aspectes són més difícils de resoldre, ens sentim contra les cordes. Haurem d’engegar una labor emocional que ens farà patir fins que internament puguem resoldre els temes pendents. Caldrà que tinguem cura de nosaltres mateixos, que siguem benvolents i confiem que l’amor que també hem sentit entre els dos ens permeti perdonar-nos.

El sentiment d’orfandat apareix, ja no els tens al costat, ningú ocuparà el seu lloc. A partir d’ara seguiràs fent front a la vida sense ells. Potser sentiràs por, és una nova situació i les incerteses són moltes.

Conforme avança el dol

En la mesura que avança el dol es va produint la metamorfosi, s’inicia una nova relació amb ells. Els pares ens acompanyaran tota la vida, però d’una altra manera. Ens acompanyen amb tot el que ens han donat, en tot en el que ens han ensenyat. Ens retrobem amb ells en un nou espai mental, ells formen part del nostre ésser i de la nostra essència. Seguiran vius en nosaltres, podem comptar amb ells, sabem què ens dirien, què farien… La por de la qual parlava amb el sentiment d’orfandat es va apaivagant, segueixes el teu camí amb ells.

Els colors, les olors, els paisatges, els objectes, els somriures, faran que sentis la seva íntima presència. Sabràs que ells són amb tu per sempre.

Marga Pérez Herms

Psicòloga clínica i Psicoterapeuta
Directora de ABAC PSICOLOGIA, consulta privada inaugurada l’any 1984.
Treball dirigit a: nens, adolescents joves, adults, parelles, gent gran i grups.
Experiència en l’àmbit escolar amb docents, alumnes i famílies.
Experiència en seminaris, xerrades i supervisió de altres professionals.

www.abacpsicologia.com