Cuidar als nostres pares

La col·laboració d’avui de la psicòloga Marga Pérez Herms ens farà reflexionar sobre una altra de les realitats de molts de nosaltres: cuidar als nostres pares.
És un tema sobre el qual sempre tenim debat obert tant pel dolorós com per la dificultat que pot arribar a ser.

La vida és un llarg camí en el qual anem transitant per etapes que ens requereixen el desenvolupament d’habilitats, recursos, defenses… instruments que ens acompanyaran fins a la segent etapa.

Quan arribem a la “meitat de la vida”, normalment, els nostres pares encaren la seva etapa final. Aquells que durant anys van ser el nostre confort, ara precisen del nostre escalf i cures per viure dignament el seu ultim tram.

Afrontar aquest acompanyament no és senzill, s’hi posen en joc molts factors: la nostra disposició emocional a cuidar d’ells, la nostra vida quotidiana organitzada en funció de les nostres necessitats, la dels nostres fills si en tenim, el tipus de feina que fem, i un llarg etc.

Anar generant un espai mental i físic per la cura dels nostres pares, posarà en evidencia el nostre vincle amb ells, la possibilitat d’intercanviar les funcions passant de cuidats a cuidadors en alguns aspectes, les afinitats, les discrepàncies, els conflictes no resolts,…

Malgrat que alguns diuen que els avis són com nens petits, hem de poder fer lectures més curoses de la realitat. Depenent de les situacions i les malalties, potser haurem d’anar assumint decisions per ells, fora bo poder tenir en compte, en la mesura del possible, els seus criteris de vida, serà un mostra d’amor i respecte, però no són nens petits, són adults que requereixen ajut. No es tracta d’un sacrifici permanent sinó d’un equilibri entre les necessitats i les possibilitats reals de tots plegats, això comportarà renuncies per ambdues bandes i no sempre és fàcil. Un bon assessorament mèdic ens facilitarà la previsió referent a l’evolució, ens ajudarà a anticipar situacions i poder pensar amb més calma les possibilitats que tenim per davant.

Quan aquesta cura la podem compartir amb altres germans pot ser més senzill envers el temps de dedicació i tenir diferents punts de vista a l’hora de decidir, però també comportarà consensuar les maneres personals d’afrontar aquestes cures, tenint en compte el vincle de cada fill amb els pares i els vincles fraterns, que no sempre ho faciliten. Si els pares han creat una família capaç de contenir el malestar i les relacions permeten mantenir un bon nivell de diàleg, anirà fluint. Si les relacions no ho permeten, el patiment serà elevat, els fills sentiran que atenen als pares i els pares no se sentiran atesos pels fills.

Com en altres situacions de la vida, que segurament hem viscut, en moments difícils les actituds s’intensifiquen. De vegades entre germans es pretén trobar fórmules igualitàries, tothom ha de col·laborar per un igual. Les famílies mai són igualitàries, sempre és més realista que cadascú assumeixi el que pugui tenint en compte els vincles, l’important és que quedin les necessitats cobertes, qui proporcioni el benestar és menys rellevant.

Quan una persona sense germans ha de fer-hi front, també serà un reflex de la seva vida, haurà de seguir gestionant el malestar envoltant-se d’amics, parella, institucions, que facin més viable l’etapa.

Contemplar el deteriorament progressiu d’uns éssers estimats mai és fàcil, ens confronta profundament amb la realitat que la mort forma part de la vida, tot i que la nostra cultura no ho estimula gaire.

Davant les vicissituds acostumem a posar més pes en els aspectes negatius que en els positius, allò del “got mig ple o mig buit”. Si podem afrontar aquesta etapa, posant en valor tot allò que els nostres pares ens han regalat, començant per la vida, el llegat immens que ja forma part de la nostra essència i acceptant els aspectes que no sempre ens han agradat, però que també hi son, probablement podrem trobar maneres concretes de cuidar d’ells fins al final, això ens confortarà profundament quan la seva presencia es vagi transformant dins nostre i ens retrobem amb ells en el nostre pensament. Seguiran sent unes figures de referència amb les que hi vivim conciliats.

Quan les nostres relacions humanes són així de confortables la nostra vida és millor i més sana.

Marga Pérez Herms

www.abacpsicologia.com