La vida sigue, con o sin nosotros es cierto, pero No sigue igual… No sigue igual cuando la persona que desaparece (se muere para no usar más eufemismos), es una persona joven. Quedan unos padres que nunca encontraran consuelo ni sosiego posible, porque no lo hay y quedan unos hijos huérfanos para siempre. A partir de aquí todo son parches y remiendos. Queda un marido que después de muchos meses, muchísimos de lucha de trasiego de médicos, tratamientos, quimios, entradas y salidas interminables del hospital, de un agotamiento que va más allá del cansancio se las va a tener que ver cara a cara con unos niños pequeños que nunca van a entender porque SU madre no va a volver, por que esto no hay quien lo acepte ni lo entienda, y te marca toda la vida.
No consuela que nos vigile desde el cielo, ni que sea una estrella más ni todas las cosas que les podemos decir con más buena voluntad que otra cosa. El agujero es insalvable, no hay consuelo. La ausencia se palpa.
Dicen que el tiempo lo cura todo, pero no es cierto. Lo hace menos grave y pasa a ser una dolencia crónica.
Van a rehacer la vida. Re-hacer, es un apaño antes del cual, se da por supuesto que te la han deshecho. Y lo harán.
La rabia e impotencia de los amigos.
Dolor sincero por ella y por la familia. Dolor egoísta al recordarnos la levedad con la que transitamos por la vida. Todo se mezcla y todo duele. Pena, rabia, impotencia y al final mucho miedo.
Miedo por que no nos enseñan como afrontar estas pérdidas, que son tan injustas como inevitable.
La desolación nos invade de forma inesperada y se instala en nuestros huesos cuando muere una persona joven, si es amiga más y si es una luchadora contra la enfermedad como ha sido Meritxell, todavía más.
Esté donde esté, seguro que la acompañara su dulce sonrisa tal como ha hecho hasta el final de sus días. Durante las conversaciones nocturnas cuando estaba ingresada en el hospital cada vez he podido admirar más la fuerza que se puede llegar a tener durante la adversidad y la dura lucha por la propia vida.
Hasta siempre… mientras dure.
Aquest mati he llegit la esquela a La Vanguardia d’ una tal Meritxell Espelt i Godet de 44 anys i ja m’ ha fet remoure dintre meu sense coneixer’la . Ara veig que tu si saps que hi ere. Saps com ha patit i com deuen estar els que han quedat. Tot el que dius es ben veritat, ens poden dir el que volguin, el dolor sempre serà crònic al desvincularnos de socarrel de les persones que formen part de les nostres vides. Molt entranyable Marga.
Gracies Montse.
Hem de viure!
Mentre llegia aquest escrit he anat entrant en un estat de tristesa. Pensant en un home que queda al càrrec dels seus fills sense la seva companya, pensant en uns fills que hauran de créixer sense el confort de la mare…Habitualment comparteixo les opinions de la Marga i així acostumo a expressar-ho. Avui no. És cert que el fet de la mort, intrínsecament vinculat a la vida, és un fet transcendent difícil d’assumir, un fet que la nostra societat defuig tot sovint i per tant no ens ajuda a conviure amb les pèrdues, fins hi tot al contrari, de vegades es fomenta la fantasia de que tot ho podem tenir. Fem front a les limitacions i a les pèrdues de manera natural. El procés de dol és llarg i segur que per aquest home i aquests fills no serà fàcil, la seva vida no seguirà igual, però seguirà, deixarà empremtes inesborrables però no necessàriament hem de viure aquest procés com un «parche»en sentit despectiu, aquest «parche» pot ser allò que ens permeti seguir fent una vida plena i feliç. Ni que inicialment la ràbia, la impotència, el dolor i un llarg etcètera impera en el nostre estat emocional, cal trobar la manera de conviure amb tot això. Pot ser un «parche» que ens ajudi a conservar en el nostre món intern tot allò de positiu que vàrem compartir amb la persona estimada i que ja forma part de la nostra essència. L’esforç simbòlic que hem de fer perquè físicament ja no la tenim al costat és potent, però val la pena. Transformar les experiències viscudes en emocions que ens acompanyen íntimament és possible. Tot hem patit pèrdues i d’alguna manera anem fent aquest procés. Quan ens plantegem si és just o no desenfoquem el tema, això no té res a veure amb la justícia, ni la divina ni la terrenal. Potser és inevitable que sorgeixin aquestes preguntes, que responen a la nostra desfeta emocional, però no és un bon camí, no ens ajuda. Quan entrem en discursos d’aquells que porten a pensar que s’hagués pogut morir un indesitjable enlloc d’aquell ésser estimat, tampoc és un bon camí. Cal enfocar be aquest fet, és un fet natural amb el que haurem d’aprendre a conviure, que inicialment ens tenyirà de mort internament i que haurem de recuperar de mica en mica el sentit de la nostra vida, que el té.
Marga, entenc el teu escrit des de la tristesa, el dolor i la ràbia inicial, i en aquest sentit valoro la teva valentia de mostrar-nos els teus sentiments sense embuts. Però també se que tu faràs aquest procés de dol amb la mateixa força, que faràs coixí al teu amic i als seus fills, que entre tots anireu posant un «bon parche» que permetrà que un futur, esperem que no massa llunyà, torni a sortir el sol emocional. I la propera pèrdua que hàgim de viure l’afrontarem a més bons recursos interns.
Lamento profundament aquesta pèrdua que esteu vivint perquè sé que són dies difícils, confio que trobeu confort els uns amb els altres per seguir endavant. S’ha trencat la vida que teníen però és reparable, es pot generar una nova manera de viure. Una forta abraçada!!
Entenc el que dius Marga,i es el que s’ ha de fer i es farà. Els parches no sempre sont dolents, i no cal pensar en que es mori ningú altre. Jo vaig perdre el pare amb 10 anys i després de dos anys o mes de malaltia i es de mal descriure.
Et fas fort de cop, o de mica en mica, però jo m’ ho hagues estalviat encantada de la vida.
Com sempre escric en calent i no repaso… En fin.
Endavant i punt. No hi ha opció.
Una abraçada