Seguimos con las colaboraciones que nos hacen reflexionar. Seguro que está en nuestras manos más de lo que pensamos.
Gracias Marga.
Parece que la resistencia a hacernos mayores nos acompaña casi toda la vida. Digo “casi” porque ciertamente sí que hay alguna época en que el deseo de ser mayor, como posibilidad de salir con los amigos y apartarnos de la mirada de los padres disfrutando de la libertad, es potente.
Excepto en esta etapa, es frecuente vivir el crecimiento como un peso. De pequeños “nos venden” que hemos de ir asumiendo responsabilidades y aprendizajes cómo una carga. Es rara la familia, escuela ó sociedad que lo transmita como un acontecimiento mágico y feliz, que lo es. Por alguna razón se enfatiza la carga y se minimiza el disfrute.
Pero nos hacemos mayores, sí o sí, y podemos transformar emocionalmente la experiencia de crecer y pasar unos años disfrutando del esfuerzo realizado.
Hacia los 25 años aparece la idea de que hasta ese momento las capacidades iban aumentando, de que habíamos hecho un ascenso hacia la plenitud, pero de golpe, sin absolutamente ninguna capacidad de decidir, comenzamos un inexorable camino de bajada. Nuevamente la mirada parcial sobre la realidad humana hace un sesgo que nos puede atormentar. No dudo que físicamente nuestro cuerpo a partir de los 25 años inicia un proceso de declive, ¿quién soy yo para llevar la contraria? Pero el ser humano es mucho más que un físico. Nuestras dimensiones humanas: emocional y espiritual, siguen un camino ascendente toda la vida.
Aquellas malditas frases que hacen referencia al reloj biológico, frases culinarias tipo “se te pasa el arroz”… van minando nuestra autoestima de manera implacable. Si a la mala fe popular le añadimos los elementos perversos que nos deslumbran con el elixir de la eterna juventud, no nos hemos de sorprender que algunas personas entren en bucles infernales mucho peores que ir celebrando aniversarios.
Si a demás eres mujer, hace que se multiplique la presión social a favor de una belleza juvenil que nos ha de proporcionar la supuesta felicidad.
Evidentemente estos condicionamientos externos no favorecen demasiado el hecho de poder convivir con placidez y alegría nuestro tránsito por la vida con todo lo que implica.
La sabiduría que vamos adquiriendo, los recursos para canalizar mejor nuestros deseos, iras y carencias, la manera de optimizar nuestras posibilidades, y en definitiva todas aquellas cosas que solo se pueden aprender con el paso del tiempo. También las arrugas, la flacidez, ir perdiendo memoria…
La complejidad humana hace que a lo largo de la vida nos veamos obligados a combinar procesos de duelo por pérdidas, con procesos de valorización de nuestros potenciales a desarrollar. Por ejemplo: un niño de 3 años debe hacer el duelo por la pérdida de unos padres que ya no se lo hacen todo como cuando era un bebé, pero puede valorar su capacidad de desplazarse sin ayuda de nadie. Otro ejemplo: a los 60 años ya no tengo la flexibilidad de los 20, pero puedo mirar a delante con serenidad, conociendo como transitar por un camino incierto.
Quizás nuestra cultura que está poco dispuesta a afrontar los duelos y pone todas las resistencias imaginables, nos empuja en esta dirección con tanta fuerza que cuando uno dice: “a mí no me molesta cumplir años” siempre hay alguna persona que le responde que en el fondo es mentira. Sobre todo cuando lo que aparece al final del camino es el fantasma de la muerte.
Me pregunto: ¿si hay tanta dificultad para aceptar el proceso natural de la vida, como hemos de aceptar el final del camino, la muerte? Parece una labor imposible para quién se mueve entre parámetros de la juventud eterna.
Desgraciadamente el sufrimiento que comporta ir en contra de este proceso natural de envejecimiento acaba generando un contrasentido irresoluble. Vivir más años, pero sufriendo por que estamos envejeciendo.
No negaré que la convivencia con el dolor, con el “si no fuera por…”, la aceptación del declive en muchos aspectos tiene una parte que puede ser muy difícil. Tenemos en nuestras manos poner el énfasis en los potenciales y los aprendizajes para disfrutar de la vida mientras estemos vivos.
Marga Pérez Herms
Psicóloga clínica y Psicoterapeuta
Directora de ABAC PSICOLOGIA, consulta privada inaugurada el año 1984. Trabajo dirigido a: niños, adolescentes, jovenes, adultos, parejas, gente mayor y grupos.
Experiencia en el ámbito escolar con docentes, alumnos y familias.
Experiencia en seminarios, charlas y supervisión de oltros profesionales.
__________________________________________________________________________________________________
No vull ferm vell !!!
Seguim amb les col·laboracions que ens fan reflexionar. Segur que està a les nostres mans més del que pensem.
Gràcies Marga.
Sembla que la resistència a fer-nos grans ens acompanya gairebé tota la vida. I dic “gairebé” perquè, certament, sí que hi ha alguna època en què el desig de ser gran, com a possibilitat de sortir amb els amics i apartar-nos de la mirada dels pares gaudint de la llibertat, és potent.
Tret d’aquesta etapa, és freqüent viure el creixement com un pes. De petits ens “venen” que hem d’anar assumint responsabilitats i aprenentatges de manera feixuga. És rara la família, escola, societat, que ho transmet com un esdeveniment màgic i feliç, que ho és. Per alguna raó desafortunada es minimitza el gaudi i s’emfatitza la càrrega.
Però ens fem grans, si o si, i podem transformar emocionalment l’experiència de créixer i passar uns anys gaudint de l’esforç realitzat.
Cap als 25 anys apareix la idea que fins aquell moment les capacitats anaven incrementant-se, havíem fet un ascens cap a la plenitud, però de cop, sense cap mena de possibilitat de decidir, comencem un camí de baixada inexorable. Novament la mirada parcial sobre la realitat humana fa un esbiaix que pot turmentar. No dubto que físicament el nostre cos a partir dels 25 anys inicii un procés de davallada, qui sóc jo per dur la contraria?. Però l’ésser humà és molt més que un físic, les nostres dimensions humanes: emocional i espiritual, segueixen un camí ascendent tota la vida.
Aquelles maleïdes frases que fan referència al rellotge biològic, aquelles frases culinàries – “se’t passa l’arròs”- van minant la nostra autoestima de manera implacable. Si a la mala fe popular li afegim els elements perversos que ens enlluernen amb l’elixir de l’eterna joventut, no ens hem de sorprendre que algunes persones no suportin la pressió i entrin en bucles infernals que són més devastadors que celebrar aniversaris.
Si a més a més ets una dona, això fa que es multipliqui la pressió social en favor d’una bellesa juvenil, que ens ha de proporcionar una suposada felicitat.
Evidentment aquests condicionants externs no afavoreixen gaire el fet de poder conviure amb placidesa i alegria el nostre transit per la vida amb tot el que implica.
La saviesa que anem adquirint, els recursos per canalitzar millor els nostres desitjos, ires i mancances, la manera d’optimitzar les nostres possibilitats, i en definitiva totes aquelles coses que només es poden aprendre amb el pas del temps. I també les arrugues, la flaccidesa, anar perdent la memòria, …
La complexitat humana fa que al llarg de la vida hàgim de combinar processos de dol per les pèrdues, amb processos d’encoratjament pels potencials a desenvolupar. Per exemple: un nen de 3 anys ha de fer el dol per la pèrdua d’uns pares que ja no li fan tot com quan era un bebè, però pot valorar la seva capacitat de desplaçar-se sol. Un altre exemple: a 60 anys ja no tinc la flexibilitat dels 20 anys, però puc mirar endavant amb serenor, coneixent com caminar per un camí incert.
Potser la nostra cultura està poc disposada a entomar els dols i posa totes les resistències imaginables, ens empeny en aquesta direcció amb tanta força que quan algú diu: “a mi no em dol fer anys” sempre hi ha algú que respon que en el fons això és mentida. Sobretot quan apareix el fantasma de la mort al final del camí.
Jo em pregunto: si hi ha tanta dificultat en acceptar el procés natural de la vida, com hem d’acceptar el final del camí, la mort? Sembla una tasca impossible per qui es mou en els paràmetres de la joventut eterna.
Malauradament el patiment que comporta anar en contra d’aquest procés natural d’envelliment, acaba generant un contrasentit irresoluble. Viure més anys, però patint perquè ens anem fent vells.
Ni que la convivència amb el dolor, amb el “si no fos”, l’acceptació del declivi en alguns aspectes, té la seva part difícil, no ho negaré, tenim a les nostres mans posar l’èmfasi als potencials, als aprenentatges, a gaudir de la vida mentre estem vius.
Marga Pérez Herms
Directora de ABAC PSICOLOGIA, consulta privada inaugurada l’any 1984.
Experiència en l’àmbit escolar amb docents, alumnes i famílies.
Experiència en seminaris, xerrades i supervisió de oltros professionals.
Bon dilluns.
Com sempre,feu relexionar.
A la Marga Pérez: hi ha gent amb una qualitat de vida molt dolenta. Creus que poden seguir gaudint de la vida?
A mi em costa només veure-ho.
Gràcies
Bon diluns Gala i gràcies per els teus fidels comentaris.
Segur que la Marga contesta aviat.
Una abraçada.
Bon dia Gala. Tal com dius de vegades hi ha gent que ho té molt més difícil per gaudir de la vida, es donen circumnstàcies famliars o personals o ambdues que deixen poc marge. Potser aquestes situacions son les que necessiten més d’algun oassis on carregar piles per poder seguir endavant. Deixar una estona un malalt, un fill… per fer alguna cosa que t’agrada genera molta culpa, però val la pena. Per la meva experiència professional et diré que persones amb greus malalties, amb mals pronòstics, si estan ben acompanyats, troben moments de felicitat que tant necessiten. Si un no se sent capaç de trobar això potser és indicat demanar suport professional per desencallar la situació. Mai hem de renunciar a seguir gaudint de la vida malgrat les dificultats, cal seguir buscant.
Gràcies Marga.
Jo entenc que aquí parlem mes de fer-se gran amb les coses propies de cada edat, no en grans malalties ni problemes que generen dolor important. Tot ique com diu la Marga P hi ha gent que ho fa!
Pues si… la verdad es que da vértigo lo rápido que pasa el tiempo… sobre todo cuando tienes hijos, ves que en nada han cumplido 10 años… «uy… sustito»… así que nada, a disfrutar. 😉
Pués si Cristina, los hijos nos dan ina medida imparable.
A disfrutarlos!
Gracias por tu comentario.
Un contrasentido natural al que nos vemos obligados a darle sentido. Disfrutar en el momento de lo que se tiene, personas, familia, salud, trabajo permite lamentarse menos de envejecer.
En general, diría que es el aspecto físico el que menos agrada de envejecer. El resto, la experiencia, la reflexión en la toma de decisiones, el no correr que nos envuelve al hacernos mayores ya nos va bien.
Un abrazo
Begoña
Gracias Begoña. El aspecto es importante, pero yo que vengo de familia de artrósicos, te aseguro que el dolor es peor aunque no se vea.
Un beso.
Gracias por vuestros post! Me encantan.
Realmente a mi me está costando bastante. Piensas que al hacerte mayor te ´puede dar estabilidad y tranquilidad xo a veces se complica todo y las cargas y presiones son más fuertes. Incluso a veces un poco de decepción.
Querida Lourdes:
a su edad no se admiten decepciones. Esperemos a que comente Marga P,pero se impone un cambio de foco y revisión de prioridades.
Nadie se puede cuidar por ti. Si nos quedan 30 años, se pueden hacer muy largos…
Atentamente.
Margarita
Hola Lourdes i resta de companyes. Es cert que la perspectiva de fer-nos grans pot fer un cert vertígen i també que certes situacions concretes no ho facilitin. Però tal com us deia en el post, és important veure què prioritzem. Segur que puc trobar moltes raons per queixar-me cada dia d’un munt de coses, des de les més quotidianes (feina de casa, la compra, el despatx, els companys…) fins a les més trascendents, puc trobar moltes raons per veure que el món té derives molt preocupants que encara fan més vertígen. Però també puc anar donant rellevància a les coses bones que fan de la meva vida un espai de felicitat, des de les coses més sencilles mirant per a finestra (ens hem aixecat, puc veure quin dia fa, tinc menjar a la nevera,…) fins les coses més trascendents per cadascú (la família, els amics,…). Hi ha coses a la vida que no les podem canviar, encara que no ens agradin, no tot depend de nosaltres, però una cosa si que puc fer i és com visc el que soc i el que em passa cada dia, això si que depend de mi. Si ens trobem amb coses que ens decepcionen potser és que haviem generat unes espectatives massa altes, aprenem d’això i anem ajustant-les una mica més, si ho fem així enlloc de decpcionar-nos, disfrutarem. Podem a prendre a observar una mica més per valorar millor el que som i el que tenim, no correm, tenim temps per gaudir.
Les expectatives…com costa de vegades…A practicar!
No em vull fer vella pero tampoc penso posar-hi cap fre per aturar-ho. Si mes no, resulta contradictori.
M’agrada superar (o no) les dificultats que es presenten, jugar amb les regles, em fan sentir viva.
Penso seguir donant guerra per aqui fins fer-me no-vella.
Guaiiiii Carme, ens farem no-velles.
Una abraçada.
Haurem de fer tal com dius, Marga. Buscar instants de felicitat encara dins de la problemàtica de cadascú.
Moltes gràcies. M’ agradent molt aquets escrits que fan pensar.
Yo personalmente no tengo miedo a envejer en cuanto al tema estético que lo tengo muy bien asumido, indudablemente a los 57 años no puedo tener la silueta de los 20, y simplemente procuro conservar un look resultón para una señora de mi edad, lo que me preocupa es el declive funcional, me duelen las articulaciones, me canso caminando la mitad que antes, ahora soy de las primeras en abandonar las cenas, antes siempre era la última….etc Eso si me preocupa porque irá en aumento y me condicionará la vida y si la medicina consigue alargarme la vida in eternum, me convertiré en una preocupación para mi familia, ese es MI MIEDO a envejecer, llevar una talla XL habiendo lucido una 40 en mis años mozos, eso no me importa nada, es lo que podriamos llamar » espléndida madurez» que llegará a su punto y final el dia que irremediablemente me alcancen la enfermedad.
Realmente el declive funcional es el tema más preocupante. El tema de las cenas, lo hemos de solucionar quedando para comer, je je.
Esperemos no alargarnos «in eternum». El testa,ento vital ya lo teníamos, no?
Cuantas cosas se van acumulando…en fín. A disfrutar.
Gracias por tu comentario.
Es cert que una part de l’envelliment pot dur associat una dependència dels altres, allà on no arribem, necessitem que d’altres ho facin per nosaltres. En aquesta societat on es preten ser autònom o independent al 100%, és evident que experimentar la dependència ens fa mal. Potser d’entrada hauríem de reformular la creença que alguna vegada hem sigut independents del tot. Sempre tenim dependencies físiques(per ex: metges) i emocionals(per ex: essers estimats), i això no és ni bo ni dolent, és així. Certament no totes les dependències són «bones», les drogues, l’alcohol… entre d’altres, millor mantenir-les a ratlla. Tornant a les dependències inevitable, busquem l’equilibri entre la dependència i «arrepenjar-nos» massa en els altres. Si durant la vida hem anat sent conscients de les nostres necessitats dels altres, i també la nostra capacitat de cuidar dels altres, probablement podrem conviure amb més tranquil·litat amb el nostre decliu. I si fins ara no hi haviem pensat, sempre estem a temps de mirar enrere i valorar quantes vegades hem rebut suport i quantes l’hem pogut oferir. Si podem tenir empatia cap els nostres «cuidadors» per fer la tasca menys feixuga, pot acabar sent un acte d’amor que ens humanitza a tots.